Vàrem néixer en un sistema industrial, materialista i mecànic. Tot el nostre sistema educatiu i laboral estava dissenyat com una màquina homogeneïtzadora amb l’objectiu de generar abundància material. Fa quatre dècades Donella Meadows va exposar les limitacions d’aquest sistema al seu llibre «Els límits del creixement». No es possible créixer exponencialment en un planeta finit, i això té conseqüències severes de disrupció de la homeòstasi* planetària. En aquest llibre Donella feia referència als nostres temps, on el sistema mundial ha reduït la diversitat a causa de la construcció d’un món interconnectat a través de ciutats centralitzadores i rodejades de territoris rurals en estructura radial. És un sistema extractiu on les ciutats totalment mecanitzades i absortes en estructures mentals abstractes, s’han separat tant de la seva pròpia naturalesa que no es reconeixen com a part de l’ecosistema. Alhora la pertinença i la identitat també s’han racionalitzat, i enlloc de referir-nos, al territori ens referim a estructures polítiques i ideològiques.
La violència estructural d’aquest sistema extractiu està arribant a tots els racons del planeta, a través de la força dels interessos econòmics i de la promesa de l’abundància material. Però evidentment un sistema extractiu tendeix a una estructura piramidal que alimenta la cúpula.
Aquest teixit que extreu l’abundància que el planeta ha generat durant mil·lennis, treballa de manera lineal, on utilitza aquests recursos per “ajardinar” el planeta i crear ecosistemes artificials on vivim de manera cada vegada més aïllada. I un cop aquests recursos han arribat al final de la seva vida útil, es retornen de manera desordenada a l’ecosistema, en formats que no pot absorbir amb la rapidesa que permet mantenir l’equilibri dinàmic intrínsec de la vida, el qual li permet ser capaç de confrontar l’entropia. Quan encara érem conscients que som naturalesa i actuàvem com a tal, les nostres accions custodiaven el territori i augmentaven la diversitat i la resiliència del planeta.
Aquest sistema que es dirigeix directament al col·lapse, ho fa portant els ecosistemes globals a l’extrem, on s’han eliminat tots els tamponaments que la vida ha generat a través de l’homeòstasi durant l’evolució, que permetia un sistema equilibrat amb capacitat de sostenir una infinitat d’espècies i relacions. La falta d’aquests tamponaments genera canvis dràstics amb una periodicitat en acceleració.
El comportament del capitalisme s’estructura en patrons que es fractalitzen en diferents maneres d’expressar les mateixes característiques en tot el sistema, per això podem trobar la mateixa estructura extractiva i sense tamponaments, en la cultura i en l’economia. Si els taponaments generen estabilitat en un sistema, el deute en un sistema econòmic, genera tensió i disminueix la resiliència a nivells purament reactius, és el paradigma de l’escassetat envers el de l’abundància. Això impacta les nostres vides augmentant-ne la precarietat i accelerant-ne el ritme, i en aquest estat de supervivència hem d’anar assumint el debilitament de l’homeòstasi que ens va enviant senyals d’alarma amb onades de calor o tempestes tropicals. Sembla que la promesa de la indústria i el capitalisme de treure’ns de la supervivència individual ens ha portat a la supervivència global.
Ara resulta que al 2020 hem de confrontar un dels reptes més antics de la humanitat, l’epidèmia. Les epidèmies i les plagues no van contra la vida, sinó que son vida i part de la homeòstasis. Per convertir-se en plaga necessiten un medi on expandir-se, així doncs, què va primer la plaga o la homogeneïtat? Són tant sols sistemes d’autoregulació de la diversitat, i s’expandeixen quan hi ha un excés d’homogeneïtat a través d’algun tipus de creixement desproporcionat d’alguna espècie o algun monocultiu, generant el medi ideal per el desenvolupament de les plagues o les epidèmies. La homogeneïtat és antònim de diversitat, i la diversitat és un fonament de l’evolució i de la resiliència. Un cop la plaga ha actuat, ha disminuït la homogeneïtat i tendeix a desaparèixer, alhora que retorna la resiliència al sistema a través de la diversitat i la complexitat de relacions. La tecnologia ens permet resistir aquestes mesures d’autoregulació, per tant, la nostra resistència disminueix el tamponament del sistema i cada vegada la resiliència del sistema és menor, això agreuja les crisis i augmenta la reactivitat.
Potser és el moment de re-localitzar i ruralitzar el planeta, regenerant les nostres comunitats i custodiant els nostres territoris, a través de l’expressió del potencial que portem dins i de les nostres sobiranies. Dibuixant una xarxa complexa, descentralitzada i interindependent de comunitats i organitzacions responsables amb relacions simbiòtiques.
És important recordar que la resiliència és un concepte sistèmic, pel que cal aprendre i adaptar-nos al respecte de les causes bàsiques de la crisis sistèmica. Intentar vèncer les conseqüències de la crisis sistèmica amb mètodes i tècniques, no es resiliència, és resistència.
*L’homeòstasi és la tendència a mantenir l’equilibri i l’estabilitat interns en els diferents sistemes.
Text d’Oscar Gussinyer, soci de Resilience Earth.
Il·lustració de Doquigi.com (CC: by-nc-sa)