El feminisme i l’economia social s’han retroalimentat fins a tal punt que ara semblen indestriables l’un de l’altra, i evolucionen juntes cap a la transformació social.

Un reportatge de Júlia Perera Garcia de Resilience Earth per l’Ateneu Cooperatiu Terres Gironines, publicació original abril de 2022 a la web d’Ateneus Cooperatius de Terres Gironines.

La Porta del Món és petita i discreta, i des de la seva discreció t’acull. Un cop la travesses, el caliu de l’espai t’abraça les inquietuds mostrantte què és la diversitat cultural amb petits gestos: una làmpada penjada, un quadre exposat, una polsera en una vitrina de fusta i vidre. Detalls de vides que fan d’aquest bar-restaurant un collage de veus i de llum, i et permeten ser qui ets sense por a desencaixar. Totes tenim diferències. Les soles fan clac-clac en entrar, perquè són les 17 h de la tarda d’un dimarts i el restaurant és buit. L’Irena ens dona la benvinguda amb un somriure i un got d’aigua, i ens fa una visita guiada. De mica en mica van arribant elles, les protagonistes del reportatge: la Núria, la Lucía, la Houda, l’Oan, la Txell —també parlarem amb la Marta, l’Ana, i la Clara, que no poden venir a la trobada, però tenen ganes d’aportar—. Són les veus que ompliran de reflexions aquestes línies. Dones i dissidents del sistema patriarcal que no es coneixen, i que han vingut a compartir inquietuds sobre el feminisme, —o potser caldria afegir-hi una “s”: feminismes—, sobre les desigualtats estructurals i sobre quines eines tenim a l’economia social per a revertir aquesta realitat. Són membres d’entitats punteres en la perspectiva de gènere, tot i que la majoria no ho saben. Anem seient, i amb les presentacions ens expulsem les vergonyes i ens impregnem del caliu i el comfort de l’espai. Fem una roda ràpida de noms i de projectes, respirem fons i comencem a xerrar.

NO NOMÉS ES TRACTA DEL GÈNERE.

“Interseccionalitat”. Aquest concepte, nascut en el si del feminisme negre i encunyat per l’activista Kimberlé Crenshaw, posa en relleu l’existència d’altres eixos opressors que se sumen a les desigualtats de gènere, creant una bateria de discriminacions dins i fora del moviment. Igual que un home té uns privilegis determinats pel fet de ser home; una dona blanca, cis heterosexual, amb un estrat econòmic elevat i/o accés a l’educació en tindrà uns altres que, en el sistema actual, també la posaran en una situació de poder.

El concepte d’interseccionalitat posa en relleu l’existència d’altres eixos opressors que se sumen a les desigualtats de gènere, creant una bateria de discriminacions.

El racisme genera una doble discriminació en les dones: una per ser dones, una altra per ser llegides com a racialitzades, sigui en un país estranger o en el seu país d’origen. La Lucía és nascuda a Xile i va migrar a Catalunya fa gairebé 3 anys. Duu impregnat el mal que genera el racisme en la força amb la qual en parla. “La gente [blanca europea] no ha vivido en un país donde no se le trate bien. Cuando no lo has vivido no te das cuenta de que gritarle a una persona en otro idioma es un acto racista”. És membre de l’ONG de cooperació internacional i educació per al desenvolupament Nou Sol, amb seu a Girona i Salt. Ella es defineix com una migrant privilegiada, perquè va marxar del seu país d’origen per voluntat, i no per necessitat. Tot i això, rep actituds racistes diàries i assegura que no son fets aïllats o puntuals, sinó un seguit de comentaris i comportaments que s’encadenen. “Son microdisparos que se suman y generan mucho dolor”, explica posant-se una mà al pit. El color de la pell, l’accent, les faccions de la cara, la manera de vestir o el hijab son alguns dels trets amb els quals la societat que t’envolta pot fer-te sentir incòmode allà on vagis. “Quan entres a una botiga amb mocador, pensen que tu només entres per mirar, o per robar, o ves a saber què pensen”, es queixa la Houda, procedent del Marroc, “no pensen en qui hi ha sota el mocador, només veuen el mocador”. Forma part de l’equip de banyolines de diversos orígens que regenta La Porta del Món, i ha assistit a la reunió acompanyada de la seva criatura, que remena i somriu a tothom amb els ulls ben oberts. Més endavant parlarem de conciliació.

TAN INADEQUAT COM PREGUNTAR SI HAS ESTAT A LA PRESÓ.

No tenir la documentació reglada, a més a més de privar-te de molts drets ciutadans fonamentals com l’habitatge o una feina digna, suma una capa més a la discriminació. “La gente se permite preguntártelo: ¿tienes papeles?”, s’exclama la Lucía. “Entre gente catalana o española no se van preguntando por la calle “¿Has estado en la carcel?”. L’Oan empatitza amb la sensació. “A mi el primer que em pregunten és: t’has operat?”. És una persona no-binària. Ha cofundat TagaCoop, una cooperativa que treballa per a la dignificació dins del sector de la neteja, i fa xerrades de sensibilització de la diversitat de gènere. Creu que per a l’eliminació de la transfòbia i la normalització del moviment queer, el més bàsic és donar veu a persones que puguin ser referents i incloure-les en el feminisme. Amb un fil de veu obre el meló del transfeminisme. “Jo entenc que en molts espais, sent llegit com a home, puc incomodar, però cal visibilitzar i donar aquesta veu, perquè jo també pateixo opressions molt fortes del patriarcat”. A les persones trans se les fa fora del sector laboral amb arguments moguts pels perjudicis socials, com ara no saber a quin vestuari posar-les, o no voler córrer el risc d’estar pagant un seguit de baixes laborals per la depressió causada per la disfòria de gènere. Tot i que el feminisme lliberal ha fet grans esforços per denunciar el fet que no es contractaven a les dones (cis) en edat fèrtil perquè es podien quedar embarassades, la discriminació que viuen les persones trans —col·lectiu que l’any 2019 patia un 85% d’atur— segueix a l’ordre del dia de la ‘normalitat’.

Per a l’eliminació de la transfòbia el més bàsic és donar veu a persones que puguin ser referents.

Si parlem d’eixos opressors, cal apuntar a les classes socials i la precarietat laboral. La Txell és cofundadora d’Hèstia Cooperativa. A més a més de la feina productiva d’atenció domiciliària de persones grans, fan una feina de sensibilització i regulació de les condicions laborals de les treballadores del sector, la majoria d’elles migrades. “Les dones migrades [i sense papers] accepten unes condicions infrahumanes”. Incrèdula alhora que indignada assenyala que les persones que les contracten per a tenir cura dels seus familiars a les llars defensen que els paguen el sou mínim interprofessional i que els donen allotjament acollint-les a casa seva, però que no tenen en compte que els hi paguen en negre, s’estalvien la seguretat social i les fan treballar moltes més hores de les reglamentades.“Siguem clars”, afegeix, “els convenis fan plorar”, i a més a més se suma que, en moltes ocasions, aquestes dones proveeixen els seus propis familiars enviant la meitat del seu salari al país d’origen. La Txell ho té clar: “Jo els hi pregunto als qui contracten en aquestes condicions: “tu ho faries?” Ningú vol estar 24h en una casa aliena cuidant a algú amb un sou miserable”. Totes assentim.

En els sectors on la força física pren protagonisme, les dones encara veuen qüestionada la seva capacitat per exercir la seva feina. La Rocío, copropietària de Carns de Muntanya, viu a les muntanyes de l’Empordà amb la seva família, i porta una granja extensiva amb el seu company. “Quan has d’anar a vendre el teu producte a un marxant de carn o parles amb un carnisser, sempre prefereixen parlar amb ell, tot i que, si em poso pràctica, els animals estan al meu nom”. La ruralitat també s’ha viscut, i es viu, en certa manera, com un eix opressor. La centralització de la indústria i l’oci a les ciutats en un sistema capitalista ‘hiperproductiu’ ha perjudicat el desenvolupament de les zones i feines rurals, condemnant-la a evolucionar amb més lentitut en qüestions de gènere. “Treballo amb la motoserra i se’m dona bé”, reconeix la Rocío, “i alguns pagesos li diuen al meu company “ui, a la teva dona li deixes la motoserra!?””. No se la llegeix ofuscada, més aviat cansada, com qui escolta el mateix acudit cada dia. Assegura que no la perjudica, perquè no poden prendre decisions sobre seu, però sovint se sent menystinguda i la seva feina, invalidada.

UNA JORNADA LABORAL DE 24H SEGUIDES QUE NO S’ATURA

Hem avançat en qüestions d’igualtat de gènere? Llegint el feminisme des d’una òptica transformadora, amb l’objectiu de generar un altre sistema socioeconòmic global, arribem a la conclusió que hem anat fent i desfent, a voltes avançant, si entenem l’avenç com un sinònim de canvi, a voltes fent passes laterals amb l’objectiu de propulsar-nos cap a la igualtat, errant i aprenent, i després encertant. Conversant arribem a una de les passes laterals més controvertida avui en dia: l’emancipació laboral de les dones dins el sistema capitalista. Quan les dones només treballaven a casa, si tenien la sort de poder-ho fer, es clar, hi havia algun moment que podien dedicar-lo exclusivament a elles. Això va canviar quan van entrar al món laboral. “La mujer que venia de la oficina y trabajava en casa y se sentia súper satisfecha era un mito”, diu la Lucía, encarregada de la secció feminista descolonial de l’ONG Nou Sol. “La realidad es otra. Es una doble jornada laboral que no se acaba”.

“La mujer que venia de la oficina y trabajava en casa y se sentía súper satisfecha era un mito”

La precarietat laboral, els salaris baixos, les despeses de cangurs o de llars d’infants fan que treballar acabi suposant un cost. La filòsofa i activista Silvia Federici diu que el discurs de l’emancipació femenina no és atractiu per a moltes dones proletàries, perquè saben que sortir fora de la llar vol dir optar a feines miserables. “El sou és una cosa increïble”, diu la Houda, “però la majoria de les dones estan cansades perquè no arriben a tot. No poden treballar, fer la casa, cuidar els nens i tota la resta”. A La Porta del Món es gestionen els torns de feina segons les necessitats i la situació de cadascuna de les treballadores i voluntàries. “La tècnica s’encarrega que totes puguem donar resposta a la vida i a la feina sense sacrificar-nos”, explica. Així han aconseguit trobar l’equilibri per tirar endavant la cooperativa i el treball de cures de cadascuna.

“El sou és una cosa increïble, però la majoria de dones estan cansades perquè no arriben a tot”

Recentment, les cures s’han anat posant al centre de l’economia, desplaçant el capital. Les feines de la llar s’estan polititzant i entrant en el debat públic des d’una nova perspectiva: la denúncia ja no és que els homes han d’ajudar en les tasques de la casa, sinó que les cures s’han de contemplar en la jornada laboral, perquè sustenten l’economia i la vida tant o més que la productivitat. Les cures han de ser remunerades? Com les hem de repartir? No trobem resposta. Arribem a la conclusió que aquesta i el transfeminisme són les dues grans qüestions que cal que afrontem.

MINISME A L’ECONOMIA SOCIAL I SOLIDÀRIA.

A les cooperatives i els projectes de l’ESS el feminisme està present. Aquest model econòmic ha sigut pioner amb la presència de centenars de projectes liderats per dones i persones dissidents de gènere, i amb l’especial atenció a la diversitat en la comunicació i la contractació. Ha generat grans canvis estructurals en la manera d’encarar no només la productivitat econòmica, sinó les estructures de governança, el tracte envers les persones o la importància de les cures, entre d’altres. El feminisme i l’economia social i solidària s’han retroalimentat fins a tal punt que ara, a escala teòrica, semblen indestriables l’un de l’altra, i evolucionen juntes cap a la transformació social. Tot i això, queda molt camí al davant.

El feminisme i l’economia social i solidària s’han retroalimentat fins a tal punt que ara semblen indestriables l’un de l’altra.

Posem-ho en una metàfora. Diguem que el feminisme és un ascensor de 10 plantes. Té unes vistes espectaculars a l’exterior i, com més amunt puja, més clares i estratègiques són i més aprenentatges s’han acumulat de les altres plantes per a poder entendre aquestes vistes i exterior. En aquesta metàfora, la societat estaria a la planta baixa, o potser al pàrquing de la -2, i l’ESS estaria a la 4a. Com ha aconseguit estar a la 4a planta i continuar pujant? Gràcies a la resiliència, i a no relaxar-se ni acomodar-se en la resta de plantes. L’economia social en cap moment s’ha desentès de les desigualtats, ni ho fa ara, sinó que les mira de front, les revisa i busca quin és o quin pot ser el seu paper en la transformació d’aquesta realitat.

EINES PER A CONTINUAR FENT –O COMENÇAR A FER– AQUEST CANVI

Per continuar avançant, cal mantenir la mirada posada en les actituds que encara reprodueixen els rols que generen desigualtats. Hem nascut, mamat i crescut en una realitat patriarcal, realitat en la qual encara vivim, i és fàcil que els patrons se’ns emportin sense voler. Per això és necessari mantenir-se alerta, i construir una cultura transfeminista que ens sigui còmode a la llarga. Com podem fer-ho? Entre totes vam recollir alguns consells i maneres de fer que poden ser d’utilitat.

Planificar, planificar i planificar per evitar reproduir els rols.

La cooperativa Mas La Sala és un projecte de convivència comunitària mixta. Dones i homes conviuen i treballen amb uns objectius comuns. Sent conscients que cal donar resposta a les cures i que, per l’educació que duem impregnada, l’espontaneïtat les portaria a reproduir els rols de gènere, han optat per repartir amb molta claredat totes les tasques productives i reproductives de la casa i de la cooperativa de treball. A escala pràctica, el principal objectiu és evitar que quedin espais buits i ambigus en la responsabilitat, perquè no s’acabin omplint amb el que surt instintivament de dins de cadascú. Així disminueixen les probabilitats que els espais de neteja, ordre o gestió emocional siguin assumits per elles, i els de lideratge i força bruta per ells. La Marta i l’Ana són integrants del projecte, ubicat al Ripollès. Expliquen com es coordinen les 7 persones, amb reunions periòdiques on es va revisant el model per assegurar-se que està funcionant. “Si vemos que algo que no habíamos previsto está empazando a pasar, lo ponemos sobre la mesa y volvemos a repartir las tareas”, detalla l’Ana. “Hi ha coses que continuen sortint de dins inevitablement: o bé et surt plegar millor la roba o bé et surt plegar-la pitjor”, reconeix la Marta, “però ens ajuda molt haver estipulat i repartit les tasques per evitar reproduir els rols de gènere més estructurals”.

Posant les cures al centre sempre, no només quan és fàcil fer-ho.

Posar les cures al centre significa capgirar el model per adaptar la feina a la vida. “La prioritat és la vida”. Quan van fundar TagaCoop, l’Oan i les seves companyes van decidir que el més important eren elles. “Ens cobrim les esquenes per poder posar davant la vida. Si no és compaginable, renunciem a la feina”. A les reunions d’equip setmanals de 7 Estrelles, una cooperativa d’acompanyament a la criança, el primer punt de l’ordre del dia serveix per compartir com estan anímicament. Una a una es posen al dia entre companyes. Són 4 sòcies, i a voltes, les situacions personals han demanat prioritzar-se. Algunes han sigut mares, altres han necessitat parar per col·lapse, i en cada ocasió s’han adaptat entre totes perquè fos compaginable. “No està escrit què es fa en cada situació, perquè cada situació és diferent”, diu la Núria, “però tenim molt clar que el primer som nosaltres i el nostre benestar”. A Nou Sol enfoquen la seva feina a l’acompanyament de dones migrades. Per poder arribar a elles i que puguin assistir als cursos i participar activament, tots els seus cursos tenen servei de cangur. “És seguir una mica el joc al sistema”, reconeix la Lucía, “però l’objectiu és arribar amb el missatge a les dones, i pensem que la resta vindrà després”.

Bastint una cultura feminista a partir dels sabers situats.

Cap coneixement es pot desvincular de la procedència de qui el té i el comparteix. El Feminisme postcolonial reivindica els sabers situats (Donna Haraway): la forma d’aprenentatge que cada dona ha tingut en la seva cultura d’origen. “No se trata de imponer ideas occidentales blancas”, diu la Lucía, “sinó de incentivar un discurso de igualdad que tenga sentido para todas”. A Nou Sol treballen amb els referents de cada nacionalitat perquè cadascuna de les dones que acompanyen se senti identificada des del seu saber situat. Fatema Mernissi, Betty Friedan, Chimamanda Ngozi Adichie, Jiang Bingzhi i moltes altres. Aquesta pràctica és reproduïble a la resta d’interseccionalitats.

Canviant els patrons des de la infància.

Cal que ens qüestionem com estem educant els infants respecte als rols de gènere. Encara reben comentaris com “que guapa vas”/“que valent ets” segons el gènere amb el qual se’ls identifica. A les escoles, els espais de joc estan sexualitzats —tothom sap qui juga a futbol i qui fa el pont i la vertical—, i a les famílies, a partir de comentaris i preguntes, o actituds envers la seva espontaneïtat —“de rosa, vols vestir-te?”— es va normalitzant la reproducció dels rols. A 7 Estrelles treballen aquest aspecte eliminant les etiquetes sexistes en el tracte amb els infants i oferint-los-hi joguines neutres —blocs de fusta, pilotes de llana, cordes de colors— que no només esborren els rols de gènere de l’equació, sinó que ofereixen més espai a la imaginació. “Generant espais on la pressió social externa no té cabuda, notem que triguen més a arribar els rols de gènere”, explica la Núria, cofundadora del projecte.

Posant la mirada en com comuniquem i oferint referents diversos.

La comunicació és una eina fonamental per a transformar els rols de gènere. Qui parla cap a fora? Qui dona la cara pel projecte? A TagaCoop, per exemple, tenen molt clar que un home blanc i cis no personificarà les seves divulgacions. Cada comunicació és una oportunitat per oferir una alternativa a la mal anomenada normalitat, i generar-ne una altra. Visibilitzar famílies monoparentals, migració, transsexualitat… L’Oan fa xerrades sobre identitat de gènere als instituts i té clar que la clau està a oferir referents que alimentin la diversitat. “Les noies estan molt conscienciades que han de reivindicar l’espai, que l’espai és totalment seu i que són vàlides. Els referents dels nois, però, són súper ‘heterazos’ normatius, i t’adones que la seva actitud continua sent, o ho és encara més, una masculinitat tòxica”.

Creant Plans d’Igualtat sense por a reconèixer-nos masclistes.

Un Pla d’Igualtat és un seguit de mesures per a la regulació de les desigualtats de gènere que comença amb un compromís per escrit: l’organització es compromet a atendre aquestes qüestions. Hi ha una primera fase d’anàlisi on cal que ens fem preguntes com ara “com fem la selecció de personal? I les promocions? Com estem quant als salaris? La nostra comunicació és no sexista? Quines condicions laborals hi ha? Quines mesures oferim per a la conciliació?” La Clara ha format part de la comissió d’implementació del Pla d’Igualtat de Som Energia, i creu que és molt important fer la diagnosi tenint en compte la paraula ‘oportunitats’. Pot passar que l’organització no estigui fent una discriminació conscient. “En teoria, tothom pot promocionar-se, perquè tant s’escolten les propostes d’homes com les de dones, però a la pràctica només s’acaben promocionant homes, o una proporció major”. Cal veure per què aquestes oportunitats les estan aprofitant els homes. “Potser és perquè les condicions d’aquesta promoció no afavoreixen gens a les dones, per exemple”. Un cop s’analitza la situació, s’ofereixen solucions. “A nivell de conciliació, no es faran reunions a partir de tal hora perquè així les mares, que habitualment són les que van a buscar els infants a l’escola, podran assistir-hi sempre”. Fer un Pla d’Igualtat “requereix de moltes hores, és una feina intensa i llarga”, avisa la Clara, i ens dona un consell: “vivim en una societat patriarcal. Totes estem impregnades de patriarcat i masclisme, per tant, totes les organitzacions tenen, en major o menor mesura, pràctiques masclistes. No ha de fer por fer un Pla d’igualtat i prendre consciència que fem coses malament. És important per revertir aquesta situació”.

“No ha de fer por fer un Pla d’Igualtat i prendre consciència que fem coses malament”

Decidint què fem amb els nostres privilegis.

Prendre consciència dels nostres privilegis i, si és possible, utilitzar-los per a un benefici comunitari. En algunes ocasions, els privilegis son com els diners, es poden repartir. L’accés a l’habitatge, l’empadronament o la contractació amb unes condicions dignes passen per l’absència d’un seguit de barreres opressores marcades de forma arbitrària. Si hem tingut la sort de néixer sense haver de fer front a aquestes barreres, cal que actuem. Oferir casa nostra per a empadronar a persones sense papers, defensar que a les nostres feines es contractin persones d’orígens diversos, trans o amb discapacitat amb unes condicions laborals dignes, o acompanyar en les gestions burocràtiques a qui no entén el català, son només algunes de les accions amb les quals rendibilitzar els privilegis. Negar o renegar dels privilegis és impossible i poc útil. Fem-ne ús.

Formant-nos

És fonamental reconèixer la necessitat d’ajuda externa per al desenvolupament d’un model que va contra la nostra educació d’arrel. Llegir articles, reportatges i llibres d’activistes feministes, escoltar els seus discursos, preguntar a les persones afectades per les desigualtats del nostre entorn i participar de les facilitacions i formacions en aquest àmbit és clau per alimentar el coneixement i la reflexió. Cal fomentar la creació de formacions sobre feminisme en l’economia solidària, tant per a homes com per a equips, i participar-hi.

EL MÓN ES FA SEGONS COM EL MIRES

Hi ha un feminisme que utilitza la lluita per l’equitat de gèneres com un punt palanca per a la transformació social. Aquest està enfocat a la fi, no només del patriarcat, sinó també del capitalisme. La crisi generada, en gran part, per la fatiga de les dones i el nostre “fins aquí”, ha servit per repensar el sistema de dalt a baix i tots els marcs que l’integren. La productivitat, la monogàmia, el desenvolupament econòmic. Les veritats irrefutables s’han anat desmentint una rere l’altra i aquest feminisme s’ha anat eixamplant generació rere generació. Avui en dia aquest feminisme bull en l’Economia Social i Solidària, i ha passat a ser la columna vertebral del canvi social.

El feminisme és incòmode, sí, però, també és segur, és viu, és necessari i emocionant. I tenim l’oportunitat de formar-ne part.

El repte de l’ESS és ensenyar a la societat a mirar diferent, a parlar diferent, a pensar diferent. Per aconseguir generar un canvi de perspectiva cal tenir present cap a on estem virant, cap a on anem, i apostar-hi la confiança i els esforços dia a dia per assolir la regeneració d’un model igualitari. “El feminisme és incòmode”, reflexionava la Marta, de Mas La Sala, el dia que les entrevistava, “és prendre consciència de les teves actituds permanentment, i revisar-les i qüestionar-les”. El feminisme és incòmode, sí, però, també és segur, és viu, és necessari i emocionant. I tenim l’oportunitat de formar-ne part.

Què és el feminisme? La resposta canvia una mica cada dia, i segons qui la respongui. És el que té l’actualitat, que encara no és Història, que l’estem vivint en pròpia pell, i mentre la vivim, la definim.

Un especial agraïment a: Núria Puigdevall Salvans – Cooperativa 7 Estrelles Lucía / Gaete Uribe – associació Nou Sol / Clara Calbet Domingo – cooperativa Som Energia / Txell Descarrega Bonet – cooperativa Hèstia Benestar / Houda Khouni – associació La Porta del Món / Irene Nogué Algueró – associació La Porta del Món / Oan Tenés Lópoez – associació La Taga Coop / Rocío Moreno de Castro – Carns de muntanya / Ana Fernández Sanz – cooperativa Mas La Sala / Marta Barceló Juanola – cooperativa Mas La Sala.