Aquesta crisi confronta dos paradigmes majoritaris que conviuen als països occidentals, el paradigma productiu i el paradigma reproductiu. El primer es basa en estructures verticals, comportaments extractius i clarament patriarcal. El segon paradigma es basa en estructures horitzontals, solidaritat i conté valors més femenins. Segons Don Beck, el paradigma reproductiu es l’evolució del paradigma productiu, i finalment s’acabarà imposant.
El covid-19 està confrontant el sistema amb un dels valors essencials de les comunitats humanes, la solidaritat davant la vida, i més concretament la cura respecte les nostres persones ancianes. Les necessitats de l% i les del 99% es troben en un pols, i aquesta situació es extraordinària, normalment no tenim la possibilitat d’organitzar les nostres accions en un objectiu comú, i aquesta catàstrofe ens està oferint la possibilitat de triar quines són les nostres prioritats, aquesta situació excepcional es coneix com a punt palanca. Llavors, seguim alimentant les estructures que estan portant aquesta societat al col·lapse a través de la crisis sistèmica o bé, triem prioritzar la vida i comencem a crear xarxes de solidaritat, sororitat i recolzament mutu.
El vell paradigma es manté en la competitivitat i el colonialisme, i veu com a amenaça principal que l’economia nacional es vegi més impactada que la resta. En canvi, el nou paradigma veu un planeta i una sola raça i parla des de la comunitat planetària, potenciant el diàleg intercultural i la col·laboració global per treballar per a un objectiu comú, implica un augment de la consciència tant en la identitat com en la pertinença.
Podem co-crear una forma de desenvolupament i d’economia que generi un impacte positiu a les nostres comunitats i als nostres territoris, i per tant que reconcilii les necessitats de cures, les necessitats materials cobertes i un ecosistema abundant.
Oscar Gussinyer, soci de Resilience Earth
La resiliència s’ha fet popular com a “la capacitat de sortir enfortida d’una situació traumàtica”, però la veritat és que la resiliència és un concepte sistèmic i com a tal, és molt més àmpli que aquesta frase.
La resiliència, és una actitut oberta davant la vida, les relacions i els reptes. Aquesta obertura ens aporta humiltat, intenció i adaptabilitat. Humiltat per posar-nos al lloc on ens toca respcete les persones i l’ecosistema. Intenció per actuar de manera determinada pel bé comú de la comunitat i el territori on ens trobem. I adaptabilitat per la capacitat d’entendre que el món és un ésser canvaint així com ho som nosaltres i per tant el canvi esdevé el camí mateix.
Si incorporem la resiliència sistèmicament, el fet de sortir enfortida d’una situació traumàtica, és una de les conseqüències emergents, però no la única.