Cures niades, cures ecosistèmiques.
Un teler a punt per teixir relacions entre cossos, comunitats i territoris. De les cures individuals als processos de sanació comunitaris i territorials.
Vivim en societats malaltes i ho sabem prou bé.
Ens hem desconnectat d’allò que és perenne i té capacitat de transcendir la vida humana. Hem perdut la capacitat de distingir entre la farigola i la ruda, entre un om i un freixe, entre l’oreneta i la cadernera, sols en diem plantes, arbres i ocells. No recordem quan se sembren els aliments, ni com cuidar-los i menys, de com conservar-los. Just aquests elements són els que ens diferencien de les cultures indígenes del planeta, cultures en les quals preval un temps circular. Cultures connectades, encara, amb els cicles de la vida i on la percepció del temps, és molt més lenta i circular, la recerca de l’èxit és col·lectiva i el procés de sanació, comunitari. Cultures conegudes com a cultures perennes, pel fet d’haver trobat una manera de viure en equilibri amb el ritme de la vida actual i, alhora, de manera simbiòtica amb el territori. Cultures indígenes que, a moltes de nosaltres no se’ns fan estranyes d’imaginar ni fins i tot, recordar. Les nostres ments i els nostres cossos s’afanyen a indagar en algun indret del nostre caparró, prop de l’inconscient col·lectiu. Allà, ràpidament hi trobem, tot i que potser una mica borroses, imatges i memòries dels nostres avis i àvies. Unes imatges que, tot i estar banyades de nostàlgia, tenen el poder de reconnectar-nos amb allò més viu, quotidià i terrenal: records d’una vida connectada amb la terra, els seus processos cíclics i amb la comunitat, records també de guerra, de setges i escassetat.
Durant segles, a les cultures occidentals i occidentalitzades ens ha trevessat un procés violent, un enorme paràsit, que ha agafat formes indesitjables: pràctiques colonials, capitalisme, heteropatriarcat, centralisme… Un paràsit que, en les darreres dècades, encara s’ha pervertit més, amb extractivismes i pesticides. Els seus impactes, han estat devastadors i traumàtics. La història ha estat sepultada, les comunitats continuem desarticulades i sagnem de totes les ferides que no hem tancat, la decadència dels territoris i espais naturals és real i la sequera i el canvi climàtic punyent.
El canvi climàtic ens ha fet veure que la supervivència de la nostra espècie, igual que la de les altres espècies d’aquest món, tenen fi.
Tot això que he dit no és nou i la comunitat científica n’ha anomenat l’època de l’antropocè, és a dir, l’època en la qual l’activitat humana ha estat qui ha liderat el rumb que prenia el planeta i, l’hem feta ben grossa. El setembre de 2023, l’Stockholm Resilience Center va publicar un article en el qual exposava que ja hem superat amb esqueix sis dels nou límits planetaris, arribant a una situació greu i de no retorn. Un fet que passa en un moment social de grans polaritzacions, conflictes i guerres.
És alarmant que el nombre de suïcidis de les persones joves hagi augmentat durant els darrers anys, que un de cada set joves de 10 a 19 anys visqui un trastorn de salut mental i que augmentin, any rere any, els casos d’anorèxia i de bulímia. Uns trastorns que generen un desequilibri en el procés nutritiu i que des de la meva experiència he acabat identificat com el rebuig a la vida en plenitud, a merèixer estar viva. En un moment on les polítiques globals estan totalment en contra de la generació de vida (prohibicions de moviments migratoris, aliances entre grans multinacionals, crisis econòmiques, agroquímics, guerres, assassinats a activistes i periodistes…) no és d’estranyar que algunes no ens sentim mereixedores de viure, on al nostre voltant només hi ha mort, no creieu? Estem a l’abisme del col·lapse.
Els darrers anys ens hem aferrat al paradigma de la sostenibilitat i, pensar sols en com deixar les mateixes possibilitats de tenir èxit i obtenir recursos a les generacions venidores ja no és suficient. Tampoc és suficient el paradigma de deixar-nos el coll i la pell en transformar el món. Coneixem prou bé que aquests paradigmes van acompanyats d’agressivitat, escassetat i reactivitat. La vida en comunitat l’estem estructurant a partir d’unitats familiars, estructures filles del mateix sistema colonial que ens individualitzen cada vegada més. I, si no vigilem, en un tancar i obrir d’ulls, serem cyborgs!
Les nostres societats són complexes i cal reconèixer-nos com a tal. I aquest moment de col·lapse, és també, un moment de caos i de grans oportunitats per fer les coses, d’una manera diferent.
De la mirada individual a la intel·ligència ecosistèmica.
Si seguim desconnectades, les solucions que llencem seguiran reproduint la mateixa perspectiva occidental i colonial. Podem generar nous camins mentre naveguem en el caos, les crisis. Potser és moment d’amplificar les formes col·lectives i potser també, de començar a inspirar-nos en tot allò que la Natura ens mostra i ens ensenya, (re)aprendre d’ella i generar nous-vells processos de connexió.
Pertanyem a la Terra, a la Natura, d’ella venim i a ella tornarem. Som sers interdependents i formem part d’una xarxa humana i no humana molt més gran que nosaltres. Ens alimentem dels aliments de la Terra, de la llum del sol i de les relacions que establim amb els altres elements del nostre ecosistema.
Igual que la terra recupera la seva fertilitat a través de les xarxes de microorganismes que es connecten entre ells per sota terra, els éssers humans som capaços de regenerar-nos a nosaltres mateixos connectant informació i fent xarxes de relacions cada vegada més sanes i complexes. Els arbres saben prou bé que, per estar bé, necessiten que la seva comunitat sigui sana. Per tant, posen energia en potenciar que la resta d’arbres de la seva comunitat estiguin sans, per poder estar bé. Un arbre no pot ser sa dins d’un bosc malalt i igual la nostra espècie: ni una persona, ni una organització, podrà ser mai sana en una comunitat o un territori malalt. I si això continua passant, es faran cada vegada més necessaris mecanismes de protecció i seguretat per protegir-nos.
Catalitzar un procés de sanació comunitària i territorial, necessita d’eines i capacitats.
Durant segles, les nostres comunitats socials han estat sotmeses a forts episodis de violència i opressió, memòries que encara estan vives en molts dels nostres cossos. Ens remuntem a la crema de bruixes, a la guerra civil, als nàufrags del mar Mediterrani. Són traumes i ferides gravades amb ferro roent dins les nostres pells. És necessari que no seguim deixant aquests episodis enterrats en el passat, en l’oblit: les marques no s’esborren i necessiten ser sanades, i sanades també, en col·lectiu. Líders d’Abyayala expressen: si sanas tu, sano yo; si sano yo, sanas tu. Estem molt més entrellaçades del que ens pensem.
El procés de sanació és una oportunitat que ens apropa a (re)connectar-nos amb l’energia de vida, superant els traumes individuals, posant atenció en allò que és col·lectiu i en reconèixer les violències estructurals que ho legitimen. Sanar i reconciliar totes aquestes ferides requereix valentia, però també d’escolta mútua i empatia, per nosaltres, per les companyes, per la terra. Una dansa on la diversitat de veus pugui ser expressada i reconfortada, igual que ens reconforta una llar de foc, una nit d’hivern.
Des de la perspectiva de la resiliència, el moment que vivim en l’actualitat com a humanitat, esdevé un moment replet d’oportunitats. Les crisis fan que els marges puguin ser visibilitzats, però també ens calen eines i capacitats. Eines que ens permetin (re)conèixer patrons i dinàmiques poc sanes, per poder-les hackejar i regenerar. Eines que ens permetin analitzar, cuidar-nos i mantenir-nos en espais de seguretat. Però també i sobretot, és hora de sortir de l’ego i posar la mirada en allò col·lectiu i territorial. I entendre que la nostra persona no és qui està a la cúspide de la piràmide. Les persones, podem encarnar un rol que necessita ser expressat, un rol capaç d’analitzar, definir estratègies d’evolució i acompanyar als altres elements a viure en harmonia expressant al màxim la seva essència i potencial, avançant en un procés de regeneració sistèmica integral. Acompanyar al despertar d’una gran diversitat de lideratges. Serem copartícipes del procés de creació del nou futur o en serem sols espectadores? Hem assolit suficient grau de maduresa per sostenir un procés d’aquesta magnitud?
El procés de sanació i el procés de corresponsabilitat, s’entrellacen donant lloc a la governança. Per la gran majoria de pobles originaris, és impossible delegar la governança. La governança és quelcom intrínsec als processos comunitaris: construeix el relat cultural i és el diàleg permanent que manté la identitat i la pertinença. La pràctica de la governança és el que han d’aprendre a fer les persones per arribar a l’adultesa, i ho han de fer en relació amb la resta. Aquesta és la manera que cadascuna trobi el seu lloc dins la comunitat i de sostenir-la de manera col·lectiva. Delegar la governança, implica que una part de la població no arribarà mai a expressar la seva veu i, per tant, que no assolirà la maduresa.
Inspiració d’un procés de sanació i regeneració bioregional emergent a la Garrotxa.
Cada vegada són més les comunitats que vibren i comparteixen voluntats de generar velles-noves maneres de governança, formes que cada vegada són més comunitàries, descentralitzades i distribuïdes. Formes més sanes, corresponsables i regeneratives d’habitar els nostres cossos, comunitats i bioregions. Formes que s’enmarquen a un paradigma emergent, que part de la comunitat científica anomena l’era de la resiliència. L’emergència de propostes disruptives que són totalment necessàries per poder catalitzar els processos de sanació comunitaris i territorials que ens poden permetre viure, si més no, i de forma humil, un xic més de temps en aquest planeta, i fer-ho en sintonia amb la Natura i l’energia de vida.
A la Garrotxa, ja fa anys que són cada vegada més les dones i les veus dels marges que s’apunten, amb voluntat i fermesa, a sostenir càrrecs de responsabilitat dins les seves comunitats. Arran del projecte cures niades, cures ecosistèmiques més de 60 persones persones i més de 20 projectes cooperatius / comunals, van compartir espais segurs de trobada i intercanvi. Moltes d’aquestes veus dels marges, són precisament els rols que han sostingut durant un temps la casa i la llar, un rol que, a l’actualitat, té el poder i la capacitat de tornar-nos a fer sentir que pertanyem en algun indret (pertinença), de generar comunitat (identitat) i de custodiar allò que estimem amb corresponsabilitat (el territori). I la capacitat de posar al centre del debat públic temàtiques que han estat oblidades durant molts anys.
Fins fa ben poc, a la nostra comarca, la política és quelcom que passava dins de cada poble, i pràcticament les relacions entre els diversos equips de govern eren inexistents. Tanmateix, ha començat un moviment. Un moviment que agafa un lideratge ferm i clar, que és capaç de generar estratègies i xarxes de suport amb municipis propers. A la Garrotxa, els pobles s’estan organitzant en forma de Consells de Poble i altres estructures de governança comunitària, les entitats de l’economia social i solidària estan pensant en com crear caixes de resistència i suport mutu, així com estructures de segon grau per agilitzar alguns serveis com la gestoria, i a nivell territorial, els pobles s’han despertat per donar resposta de forma conjunta a reptes comuns com ho poden ser la gestió forestal i la gestió de l’aigua.
Aquest procés, ens està portant a voler conèixer-nos més des de les vulnerabilitats i des de les fortaleses i de les trobades, n’emergeix sobretot, esperança, esperança que, el canvi sigui real. El passat estiu, es va organitzar el primer festival per celebrar-nos, el Festival Iltiŕ, el primer festival d’evolució democràtica rural. I tot refereix a que no serà l’últim.
Conclusions
Amb el projecte realitzat de cures niades, cures ecosistèmiques que ha tingut lloc durant aquest 2023, hem tingut l’oportunitat de reflexionar amb altres col·lectius del nostre ecosistema. Una de les qüestions emergents, n’ha estat la necessitat de no posar sols les necessitats individuals als centres dels nostres debats organitzacionals sino d’incloure-hi, també, les necessitats del territori i les comunitats on habitem. Que siguin aquestes, les veus que marquin la direcció de les nostres organitzacions. Tanmateix, també ens hem adonat que si ens quedem mirant els reptes i les necessitats, ens ofeguem dins la nostra mateixa aigua. Emergeix la proposta, com deiem abans, de posar l’atenció al potencial dels processos regeneratius, en imatginar tot el poder creador que tenim, en nodrir l’esperança.
If we built the garden bed, then you were the mycorrhizal networks who nourished the fertile soil of our growing movement. Aquest projecte ha set justament aquest llit on anar generant un sòl fèrtil, amb esperança, per catalitzar aquells canvis necessaris pel món.
Cites:
- Frases inspirades amb la cançó d’en Par Riba (2022) Acorar, de l’Àlbum: Segona Florada.
- Gussinyer, O. (2021). Noves governances del passat. Dins del llibre l’Altre Món Rural (2021) de Cerarols, R. i Noguè, J.
- Ens referim el concepte “avis i àvies” com al rol que representen les generacions que ens han precedit.
- Podeu trobar més informació sobre el concepte consultant a: https://www.youtube.com/watch?v=phgPiggVQ7Q
- En aquest enllaç podeu consultar l’article directament: tps://www.stockholmresilience.org/research/research-news/2023-09-13-all-planetary-boundaries-mapped-out-for-the-first-time-six-of-nine-crossed.html
- Podeu consultar la notícia al següent enllaç: https://www.naciodigital.cat/noticia/260395/suicidi-es-primera-causa-mort-entre-adolescents-joves-estat
- Podeu consultar més informació relacionada al següent enllaç: https://www.who.int/es/news-room/fact-sheets/detail/adolescent-mental-health
- Podeu consultar informació relacionada al següent enllaç https://www.ccma.cat/324/combatre-lanorexia-i-la-bulimia-primera-visita-en-15-dies-i-el-triple-de-places-dhospital/noticia/3219604/
- Aquesta frase és fruit d’un procés de reflexió de més de 7 anys, d’una experiència pròpia. De com jo, he acabat entenent el missatge que l’anorèxia m’aportada. El missatge, que, aquesta malaltia, m’enviava.
- Leen Gorissen, en el marc de la comunitat d’aprenentatge Balkar.Earth (setembre 2023).
- Entenem patrons com aquelles formes fractals que es repeteixen en els diversos sistemes.
- Una eina que hem creat recentment que pretén donar resposta a aquest repte, n’és el Sismògraf, una eina lliure i accessible: https://sismograf.resilience.earth/
- Gussinyer, O. (2021). Noves governances del passat. Dins del llibre l’Altre Món Rural (2021) de Cerarols, R. i Noguè, J.
- Terme extret del llibre “La era de la resiliencia” de Jeremy Rifkin
- Helena Norberg-Hodge, una reflexió feta durant La Cimera pel Planeta, organitzat per “Local Futures” (2023).
