Governança comunitària: Participació i facilitació en els processos de transformació.

Un article de Carla Güell, publicat al DOSIER GRAÓ dedicat a la renaturalització dels espais i els temps educatius a febrer de 2022, es pot consultar aquí.

Comunitat, un organisme viu.

Renaturalitzar, què significa aquest concepte? Les persones a vegades tendim a oblidar que som “natura”. El nostre cos està format per milions de cèl·lules, que formen òrgans, que formen sistemes, que realitzen les funcions que ens permeten viure, pensar, sentir, intercanviar amb altres organismes i estar en moviment. Les comunitats, siguin rurals o urbanes, tenen una estructura molt similar: formades per persones amb necessitats diverses, que tendeixen a agrupar-se per afinitats, generar propostes i liderar nous processos que catalitzen la seva evolució. La comunitat està també en moviment i canvi. Al ser sistemes vius, igual que qualsevol altre sistema, el cos i les comunitats, tenen els seus propis mecanismes de sanació i regeneració, ja sigui buscant l’equilibri, l’autoregulació i/o l’intercanvi.

Si la comunitat és sana, madura al llarg del temps i desenvolupa les capacitats de resiliència i adaptabilitat necessàries per viure (Capra. F, 2013).

El camí cap a la renaturalització.

Quan parlem de renaturalitzar l’escola, en realitat parlem de com sanar i regenerar l’ecosistema educatiu del qual en formen part no només infants i professorat, sinó també famílies, equip directiu, el claustre escolar, el teixit associatiu i comunitari, l’ajuntament, entre altres agents que hi interactuen. M’atreveixo a dir que parlem de renaturalitzar perquè en algun lloc de la nostra intuïció s’hi amaga la saviesa que el repte al qual volem donar resposta és profund i que requereix anar a l’arrel del problema, on sovint hi trobem la falta d’identitat col·lectiva i la difuminació del sentiment de pertinença (Hellinger, B. 2011).

La proposta que llencem des d’aquesta perspectiva sistèmica, és iniciar un camí que ens porti a veure el concepte de renaturalitzar d’una manera més profunda, anant a l’arrel del problema i identificant des d’allà, un propòsit compartit com a comunitat (Scharmer, O. 2017).

Facilitació i participació com a eines clau per la transformació.

Cada ecosistema és divers, amb un propòsit i unes normes socials pròpies, unes estratègies per expressar-se, unes estructures socials que el sostenen i unes formes de relació i comportament úniques (Meadows, D. 2009).

La participació és un mètode que ens permet iniciar un procés de reconciliació a través d’obrir espais de diàleg on reconèixer i escoltar a la diversitat d’agents que formen part de l’ecosistema, identificar els punts clau presents en ell i despertar el propòsit compartit de l’ecosistema, generant noves propostes innovadores per aconseguir-lo. Al llarg d’aquest procés, cada agent hi té un rol clau, amb una informació única per compartir amb la resta d’agents de l’ecosistema al qual pertany.

Aquest és un procés complex que requereix facilitació, una eina que ens permet donar veu a cada rol assegurant que és escoltat, i que la seva veu no és marginada o silenciada,

tenint també present la jerarquització dels rols en funció dels seus privilegis i poders (Fil a l’Agulla, 2017). La facilitació és l’eina que ens permet ordenar en una dansa complexa la diversitat de veus, entrant en conflictes i si és possible, arribant a resolucions temporals i propostes concretes. La facilitació, ens ajuda a entrar als llocs difícils a poc a poc, escoltant les diverses parts i generant ponts de diàleg entre elles. També ens permet identificar elements clau de cada polaritat, per tal de cocrear idees noves que els incorporin.

Quan som capaces de treballar amb aquestes propostes, fem un regal per la comunitat, i aquests punts ens porten a un lloc diferent del que estàvem, facilitant que l’ecosistema segueixi evolucionant (Mindell, A. 2014).

Processos de governança i corresponsabilitat col·lectiva.

Per assegurar que els processos s’arrelen a l’ecosistema i treure el seu potencial, cada agent ha d’entomar la seva part de responsabilitat i lideratge. Això requereix estructures descentralitzades de governança, on cada rol té espai per ser copartícep i corresponsable de tirar endavant la proposta identificada, sempre d’acord amb el propòsit i objectius comuns. Una estructura que contempli els mecanismes de presa de decisió horitzontals, basats en el consentiment; els canals de circulació de la informació necessaris per assegurar la transparència i l’accessibilitat; i els mecanismes d’avaluació i aprenentatge continuats, per tal d’autoregular-se i aprendre.

Des d’aquesta mirada, podem aconseguir processos profunds de renaturalització, que catalitzin canvis transformatius al centre educatiu, però també a la comunitat i de retruc al planeta, sent inspiració i llavor per moltes altres.

Bibliografia:

• Capra, Fritjof (2013). La trama de la vida (3ed). Anagrama.
• Fil a l’Agulla (2017). Eines per a la gestió col·lectiva. Creative Commons
• Hellinger, Bert (2010). Órdenes del amor. Herder Editorial.
• Meadows, Donella (2009). Thinkng in systems. Earthscan.
• Mindell, A. (2014) La democracia profunda en los foros abiertos. Pasos prácticos para la prevención y la resolución de conflictos familiares, laborales y mundiales. DDX, Barcelona.
• Scharmer, Otto (2017). Teoría U: Liderar desde el futuro a medida que emerge. Eleftheria.