Tipologia
Article
Àmbits
Governança
Aquest novembre fa cinquanta anys que va morir Franco. I llegeixo que un 20% de la població creu que amb ell es vivia millor. Em deixa descol·locada veure que vivim en un món que a vegades sembla més extrem, racista i masclista (i remarco: sembla), però també segurament és perquè ens falta confiança i condicions de vida per decidir juntes.
La dictadura va imposar una veu única, la por i la submissió, i potser encara arrosseguem aquell trauma: quan estem cansades, frustrades o desesperançades, és fàcil pensar “que algú em digui què he de fer”. Jo també hi caic, a vegades. Deixar-se portar pot semblar un descans.
El problema és quan aquest descans es converteix en dependència, quan arrela en cultura pròpia. No és fàcil en el context en què vivim, on les condicions de vida per a la majoria estan en precarietat i els centres de poder són quasi inaccessibles. Hi ha una violència estructural difícil de transcendir per la majoria social: precarietat laboral, pobresa cronificada, lloguers impossibles, sistemes de vot que exclouen veïnes migrades, burocràcies que dificulten l’accés a drets, institucions que prenen decisions sense escolta, dones que fan dobles jornades sense reconeixement, invisibilització del treball de cures, contaminació, macrogranges o projectes extractius imposats a les regions, desertització de serveis, dificultat per accedir a la terra, abandonament institucional dels territoris rurals, aïllament forçat i falta d’espais de trobada o de suport mutu, entre altres.
L’Espiral Regenerativa mostra com els sistemes evolucionen del trauma cap a la sanació. A la base hi ha la por, l’autoritarisme i la necessitat de control. I, a mesura que pugem l’energia del sistema, aprenem a distribuir poder i a reconèixer la interdependència.
Quan participo en espais on la decisió és compartida —a la cooperativa, a una xarxa de suport mutu, a l’organització d’una festa del barri— es torna a encendre aquella espurna de confiança i esperança, i sento que estem regenerant alguna cosa més profunda que la democràcia.
Allà on hi ha cura i escolta, floreix el potencial amb més vitalitat. Allà on vibra un propòsit comú que va més enllà de nosaltres; allà on s’expressen les diversitats de cada una, incondicionalment, formant part del tot.
Potser aquest és el proper pas que està emergint en el nostre temps: una governança més oberta i més comunitària que està agafant embranzida —ho veiem en el creixement d’iniciatives d’economia social i solidària, cooperatives, consells de poble, comunitats energètiques…—, causant resistències palpables en qui té la paella pel mànec —per exemple, en l’expressió d’una extrema dreta amb data de caducitat—, però que ens convida a aprendre a escoltar, a sostenir el desacord i a reconciliar les parts personals, socials i ecològiques.
Estem en aquest punt d’inflexió, en una polaritat entre el cansament i l’esperança. Entre el “que algú decideixi per mi” i el “decidim juntes com volem viure”. I potser, només potser, això ja és començar a sanar.
Laura Comas, de Resilience.Earth SCCL
Escrit publicat a la revista setmanal en paper La Comarca d’Olot, número 2.295, el 20 de novembre del 2025.
