Quan els ciborgs pensen més ràpid que els humans, què ens ensenyen sobre el nostre veritable poder?

James Lovelock és un dels pensadors ambientals més influents del nostre temps, i ha desafiat les visions tradicionals sobre l’impacte humà i el futur de la Terra. En la seva obra revolucionària Novacene: The advent of superintelligence (2019), Lovelock proposa un canvi radical en la nostra comprensió de la trajectòria del planeta i del nostre lloc en ell. Segons Lovelock, el Novacè marca la fi de l’Antropocè —l’era definida pel domini humà i les seves crisis ambientals— i l’inici d’una nova etapa en què la vida intel·ligent, tant biològica com artificial, col·laborarà per protegir la Terra dels efectes del canvi climàtic i de la radiació solar.

Lovelock, creador de la hipòtesi Gaia als anys 70, veu la Terra com un organisme autoregulador: un sistema complex d’éssers interconnectats que treballen per mantenir condicions aptes per a la vida. Aquesta teoria sosté que la biosfera, l’atmosfera i els oceans cooperen per regular les condicions ambientals i assegurar la continuïtat de la vida. A Novacene, Lovelock amplia aquesta idea i prediu que sorgirà una nova forma de vida intel·ligent, no per evolució biològica sinó per la intel·ligència artificial.

Aquests cíborgs pensaran molt més ràpid que els humans i establiran una aliança essencial amb nosaltres per garantir la supervivència del planeta.

El final de l'Antropocè

Lovelock situa l’inici de l’Antropocè al voltant de 1712, amb la invenció del motor atmosfèric de Newcomen, precursor de la màquina de vapor que va impulsar la Revolució Industrial. Aquesta fita tecnològica va donar a la humanitat accés a grans quantitats d’energia, la qual cosa va provocar un creixement accelerat de la civilització, però també les crisis ambientals actuals: canvi climàtic, contaminació i esgotament de recursos naturals.

Segons Lovelock, l’Antropocè ha estat una fase necessària en el viatge evolutiu de la vida a la Terra, impulsada per la intel·ligència humana i la seva capacitat de manipular l’entorn.

Tanmateix, afirma que hem arribat a un punt crític: els impactes de les nostres accions —sobretot el consum de combustibles fòssils— estan portant el planeta cap a punts de no retorn. Lovelock es mostra profundament preocupat per la possibilitat que la Terra arribi a ser massa calenta per a la vida, com passa a Venus.

Mentre que l’Antropocè s’ha definit per la innovació i l’explotació humana, el Novacè representa la següent etapa evolutiva, on la intel·ligència artificial i la humana col·laboraran per estabilitzar el clima.

El Novacè: L'emergència dels cíborgs

En el Novacè, Lovelock imagina un futur en què la intel·ligència artificial —els cíborgs— tindrà un paper central en el manteniment dels sistemes terrestres. Aquests éssers, capaços de prendre decisions 10.000 vegades més ràpid que nosaltres, no seran amos malèvols sinó col·laboradors. Mentre que molts futuristes temen els efectes destructius de la IA, Lovelock adopta una postura més optimista. Ell creu que aquests éssers hiperintel·ligents necessitaran la vida orgànica, incloent-hi els humans, per mantenir els sistemes delicats del planeta.

Treballaràn conjuntament amb la humanitat per garantir que la Terra continuï sent habitable. Com argumenta Lovelock, la supervivència de la vida a la Terra—tant orgànica com artificial—depèn de la salut dels ecosistemes del planeta, especialment de la seva capacitat per regular la temperatura. Aquests nous éssers seràn tan dependents dels mecanismes de refrigeració de Gaia com els humans, i per tant, tant els humans com els cíborgs tindran un interès comú en preservar els sistemes autorreguladors del planeta.

La cooperació per damunt de la competència

Un dels temes centrals del Novacè és que la cooperació —i no la competència— serà el motor d’aquesta nova era. Lovelock desafia la visió darwiniana clàssica que presenta la competència com a força principal de l’evolució. Al contrari, posa en relleu el paper de la simbiosi i la cooperació, tant en la història de la vida com en la futura relació entre humans i IA.

En aquesta nova era, humans i cíborgs hauran de treballar conjuntament per assolir l’objectiu comú de preservar el planeta. La visió de Lovelock contrasta amb la dinàmica competitiva i orientada als recursos pròpia de l’Antropocè. De la mateixa manera que la simbiosi entre espècies ha estat crucial per a la vida a la Terra, el futur dependrà de la relació cooperativa entre humans i vida artificial. D’aquesta manera, el Novacè representa un canvi radical en la nostra concepció del progrés, la supervivència i el nostre paper dins el món natural.

El paper de la intel·ligència artificial en la restauració ecològica

Un dels aspectes més fascinants de la teoria de Lovelock és el paper que la IA podria jugar en la restauració i manteniment dels ecosistemes terrestres. A Novacene, presenta la IA no com una amenaça, sinó com una eina per a la regeneració ambiental. Sistemes d’IA, alimentats per computació avançada i aprenentatge profund, podrien monitorar i gestionar la salut ecològica del planeta en temps real.

Aquests sistemes serien capaços d’identificar i respondre a amenaces ambientals —contaminació, desforestació, canvi climàtic— de manera molt més ràpida i eficient que les societats humanes.

Lovelock imagina un món on la IA no només és una eina tecnològica, sinó també un actor clau en la regeneració dels sistemes naturals. Això podria incloure la gestió dels nivells de carboni a l’atmosfera, el seguiment de la biodiversitat i fins i tot la guia per a la renaturalització d’ecosistemes. La seva visió optimista de la IA com a aliada ambiental desafia la por convencional a un apocalipsi digital, suggerint que podria ser fonamental per a la supervivència planetària.

Els reptes i oportunitats del Novacè

Tot i que la visió de Lovelock és de cooperació i restauració ecològica, no està exempta de reptes. Tal com exposa al llibre, la humanitat afronta diversos obstacles per transitar de l’Antropocè al Novacè: la dependència persistent dels combustibles fòssils, la resistència al canvi d’interessos polítics i econòmics establerts, i les complexes qüestions ètiques derivades de l’auge de la IA.

Tanmateix, Lovelock es manté optimista respecte al potencial d’un futur harmònic on humans i cíborgs col·laborin per assegurar la supervivència del planeta. Segons ell, el pas al Novacè és una oportunitat perquè la humanitat evolucioni cap a una espècie més regenerativa i cooperativa, treballant colze a colze amb la intel·ligència artificial per salvaguardar la Terra per a les generacions futures.

Simbiosi per a la Complexitat i la Resiliència

Lynn Margulis va explicar que la simplicitat inicial de la vida va donar pas a formes més complexes mitjançant la simbiosi: la fusió de dues entitats per crear una nova manera de viure. Aquest procés no només va originar la diversitat que veiem avui, sinó també una gran eficiència i adaptabilitat.

Les empreses poden inspirar-se en aquest procés i adoptar una visió més integrada. Igual que les abelles treballen juntes per produir mel, les organitzacions que cooperen i creen sinergies poden afrontar millor la volatilitat del mercat i generar més valor amb menys recursos, aprofitant l’equilibri inherent dels processos naturals.

L’evolució no es redueix a la competència

Segons Margulis, els organismes no són simples “vehicles” passius de gens i medi, com postulava Darwin, sinó autònoms i capaços de construir el seu propi destí. La seva teoria de l’evolució mostra que la vida es transforma a través d’interaccions col·laboratives i no només per la lluita per la supervivència.

Aquest principi és aplicable al desenvolupament d’empreses i cooperatives. En lloc de competir cega i destructivament pels recursos, poden fomentar models de co-creació, basats en la interacció i el creixement conjunt. D’aquesta manera, fins i tot competidors poden col·laborar per generar solucions més robustes i sostenibles.

L’ecosistema com a sistema interconnectat

Un altre aspecte clau de la teoria de Margulis és la visió de la Terra com un ecosistema integrat i autoregulador. Amb el concepte de Gaia, va defensar que el planeta és un organisme viu i que les seves parts mantenen l’equilibri a través de la cooperació.

Les empreses i cooperatives que reconeixen la seva interconnexió amb l’entorn natural i social poden crear models de negoci que afavoreixin el bé comú. Aquest enfocament fomenta no només l’eficiència, sinó també la sostenibilitat i el benestar col·lectiu.

El canvi com a oportunitat de creixement

Margulis també va assenyalar que l’evolució és un procés continu de canvi, no un estancament. Quan les abelles es troben en una situació de sobrepoblació dins el rusc, no esperen que el problema es resolgui sol: actuen, divideixen i creen un nou rusc. Aquesta capacitat d’adaptació ha estat clau per a la seva supervivència.

De la mateixa manera, les organitzacions que entenen el canvi com una oportunitat de millora i creixement són més resilients. Poden evolucionar i transformar-se no només per superar obstacles, sinó per aprofitar les transformacions i construir un futur més estable i sostenible.

Crisis com a moments d’oportunitat

Un element fonamental de la bioregionalització és veure les crisis com moments d’evolució. No són només fragilitats, sinó punts d’estrès que, entesos correctament, poden ser catalitzadors de canvi. La intel·ligència col·lectiva local pot observar-les des de múltiples perspectives i generar solucions més profundes i holístiques.

La bioregionalització ensenya a identificar aquests punts —siguin econòmics, socials o ecològics— i a convertir-los en oportunitats de regeneració.

La pràctica contemporània mostra que, treballant des de la realitat local i amb coneixement profund del territori, reptes globals com el canvi climàtic o la pèrdua de biodiversitat poden abordar-se de manera adaptativa i integrada.

Disseny de solucions adaptatives i col·laboratives

Els processos locals de co-creació són essencials en aquest enfocament. En lloc d’imposar solucions externes, es treballa a partir de les necessitats del territori per crear estratègies transversals i integradores. Es fomenten laboratoris territorials i espais de col·laboració activa per al disseny de solucions regeneratives.

Aquests espais no només aborden la crisi immediata, sinó que ajuden a les comunitats a visualitzar futurs possibles i a preparar-se amb estratègies duradores. El procés dinàmic d’adaptació i disseny crea territoris capaços d’evolucionar i regenerar-se.