Segons Melina, una de les claus per a una governança sostenible és aprendre a escoltar profundament els territoris. A Colòmbia, les comunitats indígenes mantenen una relació directa amb la terra que va més enllà d’una visió extractiva o utilitarista. “Per aquestes comunitats, la terra no és un recurs; és un sistema viu amb el qual cal dialogar i harmonitzar-se”, afirma.

Aquesta filosofia es reflecteix en les seves pràctiques: abans de construir un pont o un camí, consulten els ecosistemes i realitzen rituals de connexió. Això mostra una manera d’actuar que prioritza la sostenibilitat i el respecte per la natura, creant un model que podría ser adoptat per altres governs locals.

Un altre aspecte destacat de la reflexió de Melina és el reconeixement de com el colonialisme ha marcat la manera com gestionem els territoris. A Europa, per exemple, la història colonial també ha deixat petjades en les estructures de govern. Les comunitats petites, com ara els municipis rurals, sovint reprodueixen models de centralització que no responen a les necessitats reals del territori.

Melina suggereix una pregunta fonamental per canviar aquesta dinàmica: “Com podem posar la vida al centre?” Aquesta perspectiva implica entendre què està viu en un territori, ja siguin les necessitats socials, les tensions culturals o els processos ecològics. Només a través d’aquesta escolta es poden generar respostes autèntiques i inclusives.

Un dels desafiaments que Melina destaca és l’obsessió per escalar solucions. La natura ens ensenya que la complexitat emergeix d’interaccions locals: individus, comunitats i les seves relacions. Així com un bosc funciona a partir de l’harmonia entre arbres, plantes i animals, les comunitats humanes també necessiten dinàmiques d’escolta i cooperació per florir.

“La governança és un acte de sostenir el que és invisible: les connexions, les necessitats compartides, les relacions”, afirma Melina. Aquests processos no es poden imposar des de dalt, sinó que han de sorgir de les dinàmiques pròpies de cada territori.

El biorregionalisme ofereix una nova manera d’entendre els territoris. En lloc de basar-se en fronteres polítiques arbitràries, reconeix els límits naturals definits per la geografia, els ecosistemes i les cultures locals. “Les biorregions es delimiten per si mateixes. Són espais on les comunitats senten que pertanyen, on hi ha una relació intrínseca amb la terra”, explica Melina.

Aquesta connexió profunda amb el territori no només satisfà les necessitats vitals, sinó que també fomenta la reciprocitat i la regeneració. Per exemple, els rius poden ser vistos no com simples recursos, sinó com part d’un sistema viu que necessita cures per regenerar-se i beneficiar a tota la comunitat.

Finalment, Melina apunta que cal repensar l’economia. En lloc de basar-se en l’extracció i l’exportació, podem inspirar-nos en la natura, on els fluxos d’energia, recursos i informació s’organitzen per generar abundància local. Això no significa aïllament, sinó relacions sostenibles amb altres biorregions.

“Un bosc és un exemple d’economia viva: acumula recursos no per explotar-los, sinó per sustentar tota la seva xarxa de vida. Aquest és el model que hauríem d’adoptar”, conclou.

Melina recalca que no cal ser biòleg o tenir una formació acadèmica especialitzada per aplicar la biomimèsis. La vida mateixa ens ensenya. “La clau és escoltar: escoltar la natura, escoltar-nos a nosaltres mateixos i escoltar els altres. La vida està dins nostre i al nostre voltant. Només cal obrir-nos a aquesta connexió”.

Aquest enfocament ens recorda que som part de la biosfera, no pas agents separats. Si aprenem a actuar amb aquesta consciència, podrem construir una governança local més justa, harmònica i alineada amb els processos de la vida.