Revisitem el diàleg "Gestió forestal, prevenció d’incendis i economia local" celebrat a l'Aplec Iltir del Collsacabra l'octubre de 2025 de la mà d'Albert Brosa, qui en va ser el moderador.

El diàleg podria resumir-se en una pregunta que sovint s’insinua però que rarament ens aturem a fer-nos de veritat: Què volem que sigui el bosc i per a quí? I, a partir d’aquest punt, què estem disposats a fer perquè aquest bosc -el nostre paisatge, el nostre territori-, esdevingui un ecosistema viu, resilient i regeneratiu.

A Resilience.Earth creiem que transformar territoris no comença per la infraestructura o la subvenció, sinó per la conversa, per la cultura, per recuperar l’arrelament i la capacitat de les comunitats de ser agents del canvi. I això és exactament el què vàrem fer al Collsacabra: reunir ramaders, propietaris forestals, tècnics d’incendis, administració, agents rurals i gent del territori per mirar el bosc -no només com a “massa” o “risc”- sinó com a textura, com a vida, com conjunt de relacions.

Una de les aportacions clau del diàleg és que la gestió forestal no pot ser aïllada. No és només el bosc,sinó la ramaderia extensiva, la prevenció d’incendis, el turisme, el producte local, l’accés veïnal, la mirada de ciutat-ruralitat. Amb paraules clares: no n’hi ha prou amb plantar abres o fer tales sinó que cal activar tot un entorn perquè el bosc tingui sentit i vitalitat. Com explicava en Just Serra, president de Boscat, “Si volem conservar els boscos… el que hem de fer és donar-li economia. No dir-li a la gent del territori el que ha de fer. Ja sabem el que hem de fer”. Ell parla des de la simple certesa que qui trepitja el bosc cada dia està en la millor posició per entendre’l, i que la seva acció no ha de ser només tècnica sinó també econòmica i cultural.

Una altra visió que proposàvem al debat és passar de veure el bosc com un objecte de risc (incendis, sequera, abandonament) a veure’l com un subjecte de cura. Com apuntava Quim Dalmau, cap dels Agents Rurals d’Osona, “sempre tot ho fem molt relacionat amb el risc d’incendi… Sembla que aquí haguem de viure de subvencions, que res hagi de ser pagat”. Això posa de manifest dues coses: la dependència d’un model de subvencions i reactiu i la necessitat de construir un model on la gestió forestal s’entengui com una oportunitat, no només com una obligació.

I, com deia Anna Sanitjas, de l’Oficina Tècnica de Prevenció d'Incendis de la Diputació de Barcelona, “els boscos se’ns moren. Per la sequera, pels incendis… i hem d’invertir en aquest territori en innovació, nous productes que millorin aquesta gestió forestal, en empreses, en educació i en arrelar aquesta gent al territori”.

Aquí torna a aparèixer la nostra visió: regenerar no és només aturar l’emergència sinó crear les condicions perquè hi hagi vida -i vida digna- al territori. Aquesta mirada integral, que és econòmica, social i ambiental, és la que permet que el territori no només “sobrevisqui” sinó que floreixi.