Tipologia
Article
Àmbits
Cultura
“Deixant anar allò que ja no els serveix i obrint espai per a la regeneració.”
El Mòdul IV del curs de Biomimètica Social, conduït per Toby Herzlich i Gina LaMotte de l’equip Biomimicry for Social Innovation, ha arribat al seu final i em trobo reflexionant sobre els temes clau de la resiliència. Aquest mòdul va oferir una exploració profunda sobre l’aplicació dels principis de la natura als sistemes socials. Mitjançant la seva experiència combinada en lideratge, canvi de sistemes, educació i justícia ambiental, Toby i Gina ens van convidar a reimaginar com dissenyar sistemes humans justos, regeneratius i resilients, reflectint la saviesa dels sistemes vius.
Un concepte, en particular, va quedar-me molt present i l’he anat pensant al llarg de setmanes: la “muda”, el procés de desprendre’s d’una capa externa i generar-ne una de nova. Probablement em va ressonar per la fase vital en què em trobo: el final d’un cicle, concloent el meu màster i a punt de marxar de llocs i persones que han estat casa meva els darrers dos anys. Però, més enllà d’aquesta muda interna, també em va connectar amb reflexions sobre la societat, la renovació i el canvi transformador.
A la natura, la muda és un procés d’alliberament i renovació: un animal es desprèn de la pell, plomes o exoesquelet en resposta al creixement o a pressions ambientals. Les plantes deixen caure fulles o escorça per protegir-se o adaptar-se a les estacions canviants. Aquest procés elegant i sovint cíclic no és només una transformació física, sinó una estratègia de supervivència arrelada en la resiliència. En el marc de la biomimètica social, la muda ofereix una metàfora poderosa de com individus i sistemes poden evolucionar: deixant anar allò que ja no els serveix i obrint espai per a la regeneració.
El cicle adaptatiu i la panarquia
Els sistemes vius ens ensenyen que el canvi no només és inevitable, sinó essencial. La teoria del cicle adaptatiu i la panarquia ens recorda que, de vegades, els sistemes han de desfer-se d’estructures antigues per reorganitzar-se i emergir més forts.
El cicle adaptatiu és un model inspirat en la manera com els ecosistemes canvien amb el temps. Ens ajuda a entendre que els sistemes —tant ecològics com socials— no només creixen i es mantenen estables, sinó que també passen per fases de col·lapse i renovació. Tradicionalment, la ciència s’havia centrat sobretot en el creixement i la conservació dels recursos. Però per comprendre el canvi cal també observar els moments d’alliberament (quan les coses es desfan) i de reorganització (quan sorgeixen noves possibilitats). El cicle adaptatiu té quatre fases clau: creixement (r), conservació (K), alliberament (Ω) i reorganització (α). La primera part, el foreloop, és lenta i constant: els sistemes acumulen energia, recursos o coneixement. La segona, el backloop, és més ràpida i imprevisible: els sistemes es trenquen i es reinicien, obrint la porta a la innovació i la renovació.
Aquests cicles no passen de manera aïllada. Estan inserits en sistemes més grans, com capes jeràrquiques —el que la ciència anomena panarquia. Aquesta estructura explica com petits canvis ràpids poden succeir dins de sistemes més estables sense provocar un col·lapse total. Per exemple, en una societat, canvis locals en comunitats o organitzacions poden generar solucions creatives, mentre que les institucions més grans aporten estabilitat i memòria per a la recuperació i el creixement a llarg termini. Tant si parlem de boscos, d’economies o de xarxes socials, el cicle adaptatiu ens ofereix una manera valuosa d’entendre el ritme del canvi, la resiliència i la regeneració.
Muda col·lectiva
En termes humans, això pot significar desprendre’s de creences obsoletes, patrons de conducta, rols o marcs institucionals. Però, igual que a la natura, la fase de despreniment —tot i ser necessària— pot resultar vulnerable i desorientadora. Aquí és on la biomimètica ens convida a observar i emular com altres espècies naveguen la transformació col·lectiva.
Un exemple fascinant és la cadena de closques dels crancs ermitans (m’ha encantat aquest cas!). Quan un cranc troba una closca nova i més gran, desencadena una cascada: cada cranc espera el moment adequat per ocupar un nou refugi més apropiat. Aquesta reacció en cadena reflecteix no només una necessitat biològica sinó també una profunda interdependència i vulnerabilitat compartida. És una forma col·lectiva de muda: cada participant depèn del moment i la disposició dels altres. Això ens recorda que la transformació no ha de ser solitària; de fet, el canvi social a gran escala sovint és més efectiu quan persones o organitzacions coordinen esforços, oferint-se mútuament l’espai i la seguretat per créixer.
El concepte de mutualisme a la natura reforça encara més aquest principi. Espècies com el picabous i els grans mamífers estableixen relacions recíproques que milloren la salut de tots dos. De manera similar, en moments de transició —siguin personals, organitzatius o socials— prosperem gràcies a la col·laboració, no pas a la competència. En aquest context, la resiliència no és simplement “recuperar-se”, sinó la capacitat d’adaptar-se, diversificar-se i reorganitzar-se col·lectivament.
En definitiva, la muda és un acte de coratge: la voluntat de deixar enrere l’antic per fer lloc al nou, de confiar en els cicles del canvi i d’abraçar allò desconegut no com una amenaça, sinó com una oportunitat. En temps de profunds reptes ecològics i socials, que puguem aprendre de la saviesa de la natura, endinsar-nos en la nostra muda col·lectiva i emergir no només transformats, sinó també més connectats, resilients i vius.
La consciència del canvi
El creixement no s’atura un cop s’ha deixat enrere la vella capa. Els insectes, per exemple, han d’estirar i expandir el nou exoesquelet per fer lloc al desenvolupament futur. De la mateixa manera, quan adoptem noves formes de pensar i de respondre al nostre món canviant, hem de continuar eixamplant la mirada i mantenir-nos oberts a possibilitats emergents. Aquesta expansió constant alimenta la resiliència i l’adaptabilitat davant el canvi permanent.
La muda rara vegada és ràpida o fàcil: pot durar hores, dies o fins i tot anys, segons la profunditat de la transformació. El veritable poder rau en reconèixer la consciència que sorgeix amb el canvi i en decidir implicar-nos-hi. En entrar en noves maneres de ser, és vital honorar el procés i donar la benvinguda al creixement que ens obre.
Et deixo amb una pregunta que Gina va plantejar durant una sessió:
Què has superat i estàs disposat a deixar enrere per permetre que emergeixi la propera versió del teu impacte?
"Una forma col·lectiva de muda: cada participant depèn del moment i la disposició dels altres. Això ens recorda que la transformació no ha de ser solitària; de fet, el canvi social a gran escala sovint és més efectiu quan persones o organitzacions coordinen esforços, oferint-se mútuament l’espai i la seguretat per créixer."
