Tipologia
Article
Àmbits
Cultura
“La intel·ligència i la consciència no són patrimoni exclusiu dels animals, sinó que estan teixides en el mateix teixit de la vida.”
A mesura que ens endinsem més profundament en el món intricat de la biomimètica social, ens trobem enfrontats no només als patrons de la natura, sinó també a la mateixa consciència que hi resideix. En el segon mòdul del curs de Biomimètica Social, Paco Calvo, un reconegut científic cognitiu i filòsof de la biologia de la Universitat de Múrcia, va introduir el camp pioner de la intel·ligència vegetal. Paco Calvo forma part de MintLab, un grup de recerca multidisciplinari i el primer laboratori del món dedicat a la filosofia de la senyalització i el comportament de les plantes. El seu llibre Planta Sapiens: Unmasking Plant Intelligence explica que les plantes “planifiquen amb antelació per assolir objectius” i “s’impliquen proactivament amb el seu entorn”, a mesura que afronten els canvis graduals del sòl o l’aparició sobtada d’un depredador.
Les plantes són éssers sintients?
Aquesta és la pregunta central d’aquesta línia de recerca, que busca demostrar-ho amb proves empíriques, pròpies dels mètodes científics. A primer cop d’ull, la idea que les plantes (sí, fins i tot l’alfàbrega del teu balcó) puguin posseir intel·ligència sembla fantàstica. Però aquí se’ns convida a sortir (o almenys intentar-ho) de la nostra mirada antropocèntrica i reconèixer el nostre “centrisme del melic”, la nostra obsessió amb nosaltres mateixos. Paco pregunta: “Per què ens costa tant apreciar que només som una espècie més al planeta Terra?”. No tinc una resposta per això.
El concepte de consciència vegetal, tot i ser provocador, no exigeix que les plantes tinguin les mateixes capacitats reflexives o d’autoconsciència que els humans. “La intel·ligència no requereix necessàriament un cervell central o una jerarquia (com en els animals), també pot emergir a través d’una xarxa d’interaccions i respostes”, va dir Paco en la seva segona sessió. Això ens convida a considerar una forma mínima de consciència, una que impliqui una consciència bàsica o sintiència. Entesa així, la consciència vegetal podria consistir en una percepció primitiva dels estímuls ambientals o dels estats interns, que ofereix un avantatge evolutiu en millorar l’adaptabilitat.
Els avenços recents en neurobiologia vegetal donen suport a aquesta hipòtesi. Tot i que les plantes no tenen sistema nerviós central, presenten mecanismes de senyalització sofisticats, inclosa la comunicació elèctrica i química, que faciliten la integració sensoriomotora. Aquests processos suggereixen que les plantes, com els animals, processen informació de maneres que podrien donar lloc a una forma d’experiència subjectiva.
Paco ens va mostrar experiments sobre plantes amb “jet lag” a causa de la interrupció del seu ritme circadiari, plantes que exploren a través de les seves arrels, i plantes que disposen d’una memòria distribuïda.
La recerca científica i el coneixement tradicional i indígena poden anar de la mà?
En reflexionar-hi, em trobo pensant com aquests coneixements científics complementen els sistemes de coneixement indígena, que des de fa molt de temps reconeixen les plantes com a éssers sintients amb valor i intel·ligència intrínsecs. Les tradicions indígenes sovint subratllen la interconnexió de tots els éssers vius i veuen les plantes com a participants actius de l’ecosistema, molt en la línia del que suggereixen les troballes de la neurobiologia vegetal. La pregunta, doncs, és com poden aquestes dues formes de coneixement —la recerca científica i el coneixement tradicional i indígena— anar de la mà i enriquir la nostra comprensió del món viu. Per a mi, això continua sent un camp d’exploració i aprenentatge.
“Les plantes són republicanes, mentre que els animals són més monàrquics.”
Revisant les meves notes de la segona sessió de Paco, veig una frase destacada en groc: “Les plantes són republicanes, mentre que els animals són més monàrquics.” Mentre miro la meva planta d’alfàbrega a la finestra, aquesta frase em fa somriure. Una metàfora intrigant que subratlla les diferències fonamentals en la manera com plantes i animals s’organitzen i interactuen amb el seu entorn. Aquesta analogia posa en relleu la naturalesa descentralitzada i distribuïda del comportament vegetal, on cada part de l’organisme (arrels, fulles, tiges) actua autònomament, però contribueix al benestar del conjunt. En canvi, els animals solen mostrar un sistema jeràrquic de control, on estructures centralitzades, com el cervell, dicten i coordinen el comportament. Com una república, les plantes mostren un funcionament col·lectiu i no jeràrquic, un sistema que prospera gràcies a la cooperació i l’adaptabilitat.
La intel·ligència i la consciència no són patrimoni exclusiu dels animals.
Aquest mòdul transmet nombrosos missatges, presentats en capes que poden ressonar diferent segons el bagatge previ de cadascú. El que m’enduc és la constatació que fins i tot dins del marc de la ciència occidental és possible reimaginar el nostre paper a l’ecosistema com a col·laboradors i socis, un enfocament que tot just comencem a explorar. També m’enduc el recordatori que la ciència ha de ser contínuament qüestionada i els seus supòsits, reavaluats.
En última instància, l’estudi de la cognició i la consciència vegetal ens obliga a repensar què significa ser humà. Desafia els biaixos antropocèntrics i zoocèntrics, i ens insta a veure la vida com un continuum de processos interconnectats. Les plantes, amb els seus comportaments extraordinaris i la seva possible sintiència, ens recorden que la intel·ligència i la consciència no són patrimoni exclusiu dels animals, sinó que estan teixides en el mateix teixit de la vida. A mesura que la recerca avança, s’obren noves vies per entendre les arrels evolutives de la cognició i la consciència, alhora que se’ns convida a reflexionar sobre les implicacions ètiques i filosòfiques de reconèixer la sintiència de les plantes.
Ara, m’agradaria imaginar la història d’una planta d’alfàbrega sentint, anomenada Basiliex. Aquest és el fruit de la meva imaginació i dels pensaments que han sorgit de les interessants sessions de Paco. Segurament, el mateix Paco Calvo no hi estaria d’acord, ja que projecta perspectives antropogèniques de la sintiència sobre una planta d’alfàbrega. Al cap i a la fi, sóc producte d’una societat “melic-cèntrica” i el meu marc de referència és la meva ment humana. Així que us convido a prendre el que segueix només com un relat breu i a aprendre sobre Planta Sapiens a través de fonts més legítimes.
Basiliex
Plantat en un test modest de fang al davall de la finestra de la cuina, Basiliex vivia una vida tranquil·la amb vistes a un carrer urbà ple de moviment. Per a la família que l’hi regava cada matí, Basiliex no era més que un acompanyant culinari, un toc de frescor per a salses de pasta i amanides. Però dins de les seves vibrants fulles verdes hi havia un món interior. La vida de Basiliex era d’anticipació, aprenentatge i presa de decisions. Quan sortia el sol, girava les fulles cap a la llum, no només com a reflex, sinó com un acte amb propòsit. Podia sentir l’escalfor, mesurar les hores i ajustar el creixement per maximitzar l’exposició solar.
Un dia, la família va decidir fer una escapada al camp i va portar Basiliex amb ells. Per primera vegada va sortir de la cuina. Al cotxe, mentre passaven boscos i camps, Basiliex estenia la seva consciència, captant les vibracions desconegudes d’altres plantes. L’aire estava viu amb compostos orgànics volàtils (COV), murmuris de comunicació que Basiliex podia interpretar: advertències de plagues, notes de sequera, salutacions entre arbres. Quan van arribar a una caseta rústica, Basiliex va ser col·locat sobre una taula de jardí sota el cel obert. Per primera vegada va sentir la simfonia de la natura al seu voltant. Els roures propers compartien històries de les seves llargues vides, les herbes murmuraven sobre la pluja que s’acostava, i les flors silvestres debatien sobre la millor manera d’atreure pol·linitzadors.
La vida al jardí no era del tot idíl·lica. Una menta propera, expansiva i dominant, va començar a envair l’espai de Basiliex. La menta alliberava químics al·lelopàtics, assenyalant la seva dominància i reclamant recursos. Basiliex va haver de reaccionar ràpid, o tan ràpid com una planta pot fer-ho. Tirant de la seva capacitat anticipatòria, va ajustar la seva estratègia de creixement: va dirigir més energia cap a les fulles superiors, buscant més sol, mentre les seves arrels s’estenien amb cautela, evitant la competència directa amb la menta. Era una dansa delicada, que mostrava la seva capacitat d’adaptar-se i d’estrategitzar.
Una tarda, un gat curiós va tombar el test de Basiliex, escampant la terra per tot arreu. La família el va replantar amb cura, però l’accident el va deixar trasbalsat. Durant els dies següents, va aprendre a reconèixer les vibracions de les potes que s’acostaven, endurint les tiges quan el gat era a prop. Era una forma rudimentària de memòria, un exemple de l’habituació descrita en experiments amb la Mimosa pudica.
Després d’unes setmanes, Basiliex va ser trasplantat definitivament al jardí. Es va sintonitzar amb els ritmes d’aquell entorn i va començar a percebre els senyals elèctrics subtils que circulaven per les arrels, connectant-lo amb l’enorme xarxa subterrània de fongs i arrels. A través d’aquesta xarxa, Basiliex va començar a compartir recursos amb plantes en dificultat i fins i tot a rebre advertiments sobre amenaces llunyanes. En aquests moments, Basiliex sentia alguna cosa semblant a una consciència. No era l’autoconsciència reflexiva dels humans, sinó un profund i integrat sentiment de pertinença al món que l’envoltava.
