Per què la reciprocitat i l’autogestió s’entenen com una revolució?

A les ruralitats d’Estònia i Letònia, la remor del passat trenca una pau que només se sosté gràcies a l’aliança mal definida del Vell Continent. Al darrere de cada bosc hi ressona l’eco d’un imperi massa familiar. La singularitat de les ruralitats és que sempre hem estat soles davant dels reptes, i això, a vegades amb duresa, ens ha fet resilients.

Durant la sisena edició del Parlament Rural Europeu, celebrada a Escòcia, Anneli Kana, del Moviment de Pobles Kodukant d’Estònia, reflexiona amb la calma de qui sap que el futur no es defensa, sinó que es cultiva:

“Juntes, podrem superar les múltiples crisis que venen.”

I no ho va dir com qui repeteix un lema; ho va dir com qui constata una llei natural. La resiliència no neix de les polítiques públiques, sinó que es teixeix dins la comunitat. Les polítiques públiques tan sols ens ho han de permetre. Els diners s’acaben, les subvencions fluctuen, les institucions van i venen… però la confiança, la reciprocitat i la cura mútua tenen arrels més fondes que cap pressupost. Tot i que la globalització i l’Antropocè les han debilitat, són aprenentatges vivencials, com anar en bicicleta: mai s’obliden. I ara és el moment de recordar.

En un taller sobre resiliència comunitària, una participant escocesa va afirmar:

“Una emergència és quan la natura ens recorda que som natura.”

Les crisis trenquen el ritme, destrossen la rutina, però també desvetllen el record antic del que som capaces de fer plegades. Quan la tempesta talla la llum, el que ens acaba il·luminant és la solidaritat, la memòria i l’instint col·lectiu. I si confiem en la resposta d’un govern central, ens podem trobar amb una “Dana de València”, on la persona responsable prioritzi interessos personals o simplement no tingui les competències necessàries per fer-hi front.

Cada cop que una comunitat s’organitza per respondre a l’imprevist, també aprèn a viure de manera més íntegra. Els plans d’emergència esdevenen pràctiques quotidianes; les xarxes de cures, una forma d’educació comunitària viva; els consells de poble, un espai de governança que recorda que l’ordre no neix de la jerarquia, sinó de la relació.

Per altra banda, cada vegada que l’administració pública ens exclou d’aquests plans d’emergència, ens tracta amb el paternalisme de qui “posa ordre” i ens recorda que el nostre rol és produir.

A molts territoris com a Estònia, a Letònia, a Escòcia, a Catalunya, o a qualsevol lloc on el centralisme vol ordenar el territori com si fos una maqueta, la relació amb el govern és la d’una filla amb un pare absent. El poder arriba per cobrar, normativitzar i extraure, però rarament per acompanyar, reparar o escoltar. En realitat, potser el problema el tenim nosaltres, ja que hem oblidat que, en lloc de ser la filla, som la iaia.

Aquest és el punt on les comunitats recuperen la memòria i recorden pilars culturals com la corresponsabilitat, el mutualisme o la reciprocitat. El poder ja no és una cosa que s’exerceix des de fora, sinó una energia que circula entre veïnes. O, dit d’una altra manera: com convertim el caos en complexitat? Com adaptem les ruralitats al context canviant? Com recuperem el ritme de la vida? Com teixim resiliència?

Quan les persones d’un poble aprenen a generar la seva energia, a gestionar la seva aigua, a prevenir inundacions, a fer servir tecnologia reparable localment o a cultivar la seva sobirania alimentària, estan convertint la vulnerabilitat en autonomia. I quan aixequem una ràdio analògica per poder comunicar-nos durant una apagada, no només estem prevenint una crisi: estem generant múscul comunitari, una veu pròpia. Cada crisi és una oportunitat per evolucionar la cultura, construir identitat i enfortir les relacions.

Però, tal com passa amb les nostres veïnes de l’est, hi ha crisis que no arriben amb aigua o foc, sinó amb por i autoritarisme. Els Estats Units ens han ensenyat, de manera reiterada, que posar una arma a cada casa només escala la violència, i ens recorden que la resiliència no pot ser només logística: ha de ser ètica. Què passaria si les nostres comunitats practiquessin la no-violència activa, aprenent a respondre sense reproduir la destrucció? Potser podríem passar de la passivitat que emergeix de la por a la creativitat i la reconciliació: la saviesa de qui sap que el veritable enemic no és l’altre, sinó la desconnexió.

Hi ha una confusió estesa: pensem que preparar-se per a la crisi sistèmica és defensar-nos de la natura i protegir-nos del futur, com els milionaris que construeixen búnquers, sense adonar-se que estan invertint els seus privilegis en un infern de luxe. En realitat, preparar-nos és coevolucionar amb la natura i redefinir el futur. Cada sistema que imaginem per emergències: xarxes de cures, plans de cooperació, protocols de comunicació o tecnologia apropiada, és també una escola de vida comunitària. Preparar-se és sembrar els valors que volem collir: cura, reciprocitat, autonomia i confiança. És convertir el dolor en disseny, la precarietat en creativitat i la incertesa en sentit. I acceptar que el govern central ja té prou feina intentant donar-se sentit a si mateix, per poder posar atenció a les conseqüències de la destrucció sistemàtica de la cultura arrelada del nostre territori.

Quan una comunitat assumeix la responsabilitat i es prepara, deixa de sobreviure per adquirir l’habilitat de respondre, que és la veritable essència de la resiliència. Per què els fa tanta por que no siguem dependents? Si una revolució fa referència a tornar a evolucionar, potser és el que ens toca ara. Els sistemes que sostenen aquesta societat han quedat clarament obsolets; potser el pròxim consens social no ha de ser estàtic, sinó un diàleg en constant (R) evolució.

Òscar Gussinyer de Resilience Earth