Tipologia
Article
Àmbits
Cultura
“Tal com la resiliència socioecològica depèn de la diversitat, també ho fa la nostra capacitat d’imaginar i co-crear futurs nous.”
Hi ha un moment en el procés d’aprenentatge en què alguna cosa canvia, no només en el pensament, sinó també en el cos. Un pols, una respiració, un alineament interior. El tercer mòdul del curs de Biomimètica Social va ser precisament això. Per això em costa tant expressar-ho amb paraules, i vull convidar qui llegeixi a explorar-ne el contingut a la seva manera. El mòdul va ser conduït per Melina Angel, que es defineix com a traductora de la biosfera i té una formació científica en biologia cognitiva, física quàntica, filosofia i evolució. Porta dècades d’experiència en biomimètica per a sistemes socials i participa en xarxes de comunitats regeneratives a Colòmbia i a Amèrica Llatina.
Transformar creences
Al llarg de tres sessions vam explorar moltes de les creences profundament arrelades que donen forma a la nostra manera de pensar, patrons tan incrustats que semblen gairebé part de la nostra essència. Però no ho són. Aquestes creences no són innates; són el resultat d’històries, sistemes i relats transmesos generació rere generació. Per començar a transformar-les, hem d’aprendre a fer un zoom cap enfora (temporalment i espacialment) per guanyar perspectiva i descobrir-ne els orígens.
Un concepte que em va ressonar especialment va ser el de “monocultius de pensament”. Em va semblar impactant, fins i tot irònic, pensar en el paral·lelisme entre els esforços per resistir els monocultius agrícoles —que erosionen la biodiversitat i amenacen la vida a la Terra— i la necessitat igualment urgent de resistir els monocultius interns de pensament, que destrueixen la nostra capacitat col·lectiva de transformar-nos, adaptar-nos i evolucionar. Tal com la resiliència socioecològica depèn de la diversitat, també ho fa la nostra capacitat d’imaginar i co-crear futurs nous.
Recordar que som natura
Fins ara, la nostra exploració de la biomimètica s’havia centrat sobretot a observar la natura, aprenent de les seves formes, processos i sistemes per inspirar solucions humanes. Però en aquest mòdul va passar una cosa subtil i radical: se’ns va convidar no pas a imitar la natura des de la distància, sinó a recordar que som natura. A passar de l’extracció a l’encarnació, de la imitació a la participació.
Per exemple, en biologia, 1+1 és com a mínim 2, però no és només 2, pot ser 1000. Això reflecteix la naturalesa inherentment relacional de la vida, on la intersubjectivitat significa que molts subjectes (i moltes subjectivitats) sempre hi són presents. El que veiem depèn d’on mirem; en el món dels fongs, per exemple, 1+1 pot significar tota una xarxa interconnectada. Assumir aquesta perspectiva convida a un canvi profund de paradigma: de veure el món com un mecanisme separat a reconèixer-lo com a viu, dinàmic i co-construït.
Competència vs. col·laboració
Un moment especialment impactant d’aquest mòdul va ser descobrir que Charles Darwin, un aristòcrata i naturalista anglès, portava una còpia de La riquesa de les nacions d’Adam Smith durant el seu viatge al voltant del món a bord del HMS Beagle. Va ser en aquest viatge, especialment a les Illes Galápagos, que Darwin va observar pinsans amb becs variats però relacionats. En tornar a Anglaterra, va interpretar aquestes diferències a través de la lent de la competència, establint un paral·lelisme conceptual amb la idea de Smith de la “mà invisible”, la noció que l’interès propi impulsa l’ordre i el progrés en la societat. Quan vaig descobrir aquesta connexió, no vaig poder evitar escriure als meus amics incrèdula: “No us creureu el que acabo de descobrir!!!” (Probablement esperaven el darrer xafardeig de la meva vida, però aquesta era una informació molt més interessant!). El fet que la teoria fonamental de la selecció natural estigués, si més no en part, influïda per la ideologia econòmica i no només per l’observació ecològica em va semblar una revelació profunda. També subratllava fins a quin punt la narrativa de la competència està incrustada en el pensament científic occidental. Però, com ens recorda aquest curs, la vida no es construeix només en base a la competència; està fonamentalment arrelada en la col·laboració. Des de les xarxes de fongs fins als esculls de corall, la cooperació no és una excepció sinó la pedra angular dels sistemes que prosperen. Recuperar aquesta comprensió pot ser un dels canvis més poderosos que podem fer per reimaginar el nostre lloc dins la trama de la vida.
I si poguéssim dissenyar no només amb la natura, sinó com la natura?
Inspirada per la reflexió de la Melina sobre els Principis de la Vida per als Sistemes Socials, vaig començar a preguntar-me: I si les nostres comunitats, organitzacions i institucions poguessin recordar-se a si mateixes com a sistemes vius? I si poguéssim dissenyar no només amb la natura, sinó com la natura?
Els principis compartits en aquest mòdul no eren marcs externs a imposar. Eren invitacions internes a la presència, a la reciprocitat, a la regeneració.
La vida floreix responent a les necessitats del moment.
La vida s’autoorganitza i s’autoregula a través de la interdependència.
La vida és cíclica, adaptativa i constantment regenerativa.
Llegir-los era com sostenir un mirall davant el meu propi sistema nerviós. De sobte, veia els patrons no només en els ecosistemes, sinó també en les converses, en les dinàmiques comunitàries, en els fluxos subtils i els bloquejos dels processos col·lectius. Resistència. Emergència. Vitalitat. Col·lapse. Sanació.
Vaig recordar una de les provocacions de la Melina: “Dissenyar des de dins significa observar sense judici, facilitant l’emergència de la vida en comptes de forçar-ne la forma.” Això em va ressonar profundament. Com algú que sovint es troba navegant entre cultures, disciplines i paradigmes, vaig adonar-me de com sovint intentem arreglar, controlar o simplificar la complexitat social, en lloc de nodrir la intel·ligència viva que ja és present en el sistema.
Els principis de la vida com a brúixola
Aquest mòdul em va recordar que facilitar no és gestionar, és cuidar. Que el disseny social no és només produir resultats, sinó crear les condicions perquè la vida flueixi. El que més va canviar va ser la meva comprensió de la regeneració: no és només sanar ecosistemes, és reviure la nostra pròpia vitalitat, els nostres cossos socials, la nostra capacitat col·lectiva de sentir i respondre. Els principis de la vida van deixar de ser una caixa d’eines per convertir-se en una brúixola: una manera de navegar l’incertesa no dominant-la, sinó relacionant-nos-hi.
Com sempre, surto d’aquest mòdul amb més preguntes que respostes, però també amb una nova confiança en l’emergència i en la saviesa de la vida. La confiança que, si ens atrevim a viure com si fóssim natura, potser començarem a co-crear futurs que no només siguin sostenibles, sinó vius. Som en un procés d’extinció massiva, però també en un procés d’evolució.
"Facilitar no és gestionar, és cuidar. El disseny social no és produir resultats, sinó crear les condicions perquè la vida flueixi."
